La pandèmia del Covid en matèria d’habitatge no fa ha fet més que accelerar i agreujar processos i problemàtiques que ja s’estaven produint, afegint urgència al repte de posar en pràctica alternatives que ja imaginàvem i estàvem treballant.

El problema de l’habitatge és un problema estructural del sistema capitalista, que entén l’habitatge com un negoci i no com un dret, en un espiral especulatiu sense límits. Sovint, com passa a Berga, el planejament urbanístic heretat del període de bombolla immobiliària afronta l’habitatge com un problema d’oferta, amb un POUM que fomenta el creixement territorial i la nova construcció d’habitatges enlloc de millorar la ciutat existent, apostar pel parc d’habitatge públic i atacar l’arrel estructural i de mercat que dificulta o impossibilita l’accés a l’habitatge per a gran part de la societat i el redueix al privilegi de poques persones, en una tendència cada cop més acumulativa i desigual. A Berga trobem, en el parc d’habitatges ja existents, des d’un Barri vell amb molts edificis buits i en mal estat fins a zones consolidades amb habitatges més nous el preu dels quals no és assequible per a persones joves que volen emancipar-se, per a persones nouvingudes ni per a bona part de la població, i molt menys en un context d’inestabilitat econòmica i de crisi que ja es podria titllar de permanent. Les situacions com els desnonaments i l’emergència residencial, que hi són, estan més invisibilitzades que a d’altres ciutats més grans, precisament perquè existeix un gran nombre d’habitatges buits o en molt mal estat que van acollint, en condicions precàries, la població que queda exclosa del mercat residencial. Quelcom que contribueix, de vegades molt explícitament, a generar segregacions per barri i a consolidar la desigualtat territorial.

Si bé en aquests moments sembla que el mercat immobiliari es ressent de la situació de confinament i incertesa i els preus de l’habitatge baixen de l’ordre del 14% a Catalunya, res fa pensar que es produeixin canvis estructurals defacto que garanteixin l’accés a l’habitatge a tothom qui en necessita. Si la pandèmia accelera processos ja existents, es pot esperar que s’aguditzi també l’empobriment i que passem de les dificultats actuals d’accés a l’habitatge a situacions més visibles d’emergència habitacional.

La política de l’actual govern espanyol, no ha ajudat gens a solucionar aquestes situacions d’emergència, doncs lluny de plantejar opcions de condonació del lloguer, s’ha optat de forma clara per la moratòria, garantint així a llarg termini els beneficis de bancs i grans propietaris. Agreujant la problemàtica habitacional i obligant a endeutar, encara més, la classe treballadora.

Ara bé, hi ha una altra cara de la moneda en la crisi del Covid i és la oportunitat de marcar un punt d’inflexió en aquesta tendència i accelerar, també, el creixement d’alternatives al model especulatiu. En primer lloc, el paper fonamental d’allò que és públic, del comú i d’allò comunitari i de proximitat ha esdevingut indiscutible, i la importància de garantir el dret a un habitatge digne s’ha fet més visible que mai. Alhora, el paper de les grans ciutats i àrees metropolitanes es desdibuixa en un futur que ja contempla el treball i la formació a distància com una possibilitat testejada. Uns ingredients que ens donen encara més arguments per afrontar l’accés a l’habitatge des d’alternatives transformadores que ja teníem sobre la taula.

Tenim l’oportunitat de fer reviure els edificis buits del Barri vell per acollir persones nouvingudes, fruit o no del nou paradigma post Covid, joves de Berga que volen emancipar-se, persones migrades i persones que veuran en el teletreball una oportunitat de traslladar-se fora de les ciutats més grans i denses. I hem d’aprofitar-la fomentant models d’habitatge i urbanisme no especulatius, com les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús o la masoveria urbana. Referents cada vegada més potents que han demostrat ser més resilients a les crisis econòmiques i que, a més, es basen en un model de convivència, de barri i de ciutat més sostenible ambiental, econòmica i socialment. Models més adequats a les situacions que, com la crisi sanitària actual, requereixen més que mai de xarxes comunitàries d’abastiment, cures, solidaritat i veïnatge.