Demà, Onze de Setembre, farà 300 anys de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques. L'ocupació, que s'havia iniciat el 1707, marca la pèrdua total de la sobirania i la subordinació a les lleis estrangeres, aprofundint en l'ofensiva desnacionalitzadora que ja s'havia iniciat amb l'ocupació francesa de la Catalunya del Nord el 1659. La caiguda de Barcelona no els va resultar gratuïta als ocupants, el nostre poble, amb la bandera negra de combat a les mans, va imposar un alt preu a les tropes borbòniques amb una resistència ferotge, escrivint una de les pàgines més heroiques de la història d'aquest país, exemple per les generacions futures. Des de llavors, les revoltes populars han estat una constant als Països Catalans, i mai han passat gaires dècades sense alçaments i intents d'alliberament, per dura que hagi estat la repressió. Des de les primeres partides de guerrillers reprimides amb força pels naixents mossos d'esquadra, fins als exemples més recents de l'últim segle, han estat nombroses les catalanes i catalans que han vessat la seva sang per la llibertat d'aquest poble. Els intents d'alliberament armat per Prats de Molló, els valents lluitadors de la guerra de 1936-39 contra el feixisme, la digna resistència antifranquista que enllaça amb el combat del Moviment Català d'Alliberament Nacional contra la farsa de la Transició, i la lluita contra la continuació del règim sorgit de la victòria feixista de 1939, que va significar per al nostre país una autèntica segona ocupació, fan evident la voluntat de resistència i la fermesa del poble treballador català.
