El problema del preu de l'habitatge





Per Enric Campillo



 


Des dels mitjans d’informació convencionals se'ns presenta la problemàtica de l’accés a l'habitatge com si es tractés d’un afer sense causes clares. En conseqüència, l’augment desmesurat dels preus de l’habitatge, segons aquestes fonts, emana d’una força intangible, sobrenatural, la comprensió de la qual resta en l’àmbit d’allò desconegut. Tota aquesta mística dispersatòria genera un efecte anestèsic col·lectiu que s’alimenta de les vaguetats i imprecisions creades per a aquesta finalitat, a modus de rutina letàrgica.



Ara bé, quan patim en carn pròpia els efectes que exerceix sobre nosaltres la tirania del mercat immobiliari, la cosa ja no ens sembla tan volàtil. L’embolcall de confusió aparent que envolta l’activitat immobiliària no ens permet percebre més que ombres i clarobscurs que dificulten una visió de conjunt.



Malgrat això, que el sector immobiliari especulatiu imposi la seva lògica sobre el conjunt de la ciutadania (en contra dels interessos majoritaris de la mateixa), només és possible per negligència o connivència de les autoritats municipals, que no poden o no volen entrar en conflicte amb les grans promotores per causes diverses.



La responsabilitat de l’administració local, en la mesura de les seves competències, és la de vetllar pel benestar de les persones per ella administrades, i hem d’entendre el dret a l’habitatge com a primera condició inexcusable per aconseguir aquest benestar. L’Ajuntament de Berga, amb els seus procediments rovellats, rutinaris i poc imaginatius, no ha sabut ni volgut engegar no ja un programa ambiciós sobre aquesta qüestió, si no ni tan sols iniciar un debat social obert que pogués establir un mapa acurat de les carències manifestes que té la nostra ciutat en matèria d’habitatge.



Donat l’alt grau de competències que ostenten els ajuntaments en matèria urbanística, ja és hora d’incentivar un autèntic programa d'habitatge social, on el preu de les llars s’ajusti al que realment valen, s’imposin uns lloguers ajustats a cada realitat socioeconòmica, i on tots els professionals del ram es guanyin la vida correctament. Tot això serà possible si l’administració local s’implica d’una manera decidida en la mediació pel benestar de la població, en comptes de deixar únicament en mans del mercat la regulació del sector. En un afer d’aquesta importància, l’administració ha de ser intervencionista en nom de l’interès general, trencant la cadena de les figures d’intermediació supèrflues, responsables en gran mesura del preu final desmesurat dels habitatges.