Per Anna Maria Guijarro

 

El novembre la Fundació Jaume Bofill va treure un informe sobre l’estat
de l’educació al Principat de Catalunya. D’ença fins ara han sortit un
munt d’experts sobre el tema i l’educació està en boca de tothom. Al
carrers els temes estrella són: el baix nivell que surten els alumnes
de les escoles de Catalunya, qüestionar la feina dels docents i
queixar-se de les seves vacances i el seu alt sou.

 

Ara bé, són pocs els que denuncien que en despesa pública estem a la
cua d’Europa. Si la mitjana europea és del 3,98% del PIB, nosaltres
estem amb un miserable 2,2%. Són contats els que denuncien la
massificació de les aules a les escoles públiques, els pocs recursos
del què disposa sovint el professorat i el repartiment desigualat de
l’alumnat immigrant (cal recordar que el 84% de l’alumnat immigrant va
a l’escola pública). Aquest és el primer símptoma de que el sistema
educatiu actual no funciona i que estem molt lluny de que l’educació
esdevingui un pilar fonamental de la societat que valorem i prestigiem.

 

Treballant a les escoles públiques es fa evident la manca de recursos del que disposa el professorat per fer front a l’àmplia diversitat de l’alumnat d’aquest món cada vegada més desbordat, competitiu i individualista. Sovint la tasca de molts docents, que treballem a diari per millorar la qualitat educativa dels centres públics, es contraposa a la feina del Departament d’Educació que cada vegada que mou una fitxa aconsegueix augmentar el desprestigi de l’escola pública, el descrèdit en el cos de mestres i recular una passa en la qualitat educativa. Són molts els exemples que ens il·lustren la línia que segueix l’administració: un Pacte Nacional per l’Educació que no ha solucionat res; l’aplicació de la sisena hora sense disposar de personal docent qualificat; la “brillant” proposta de crear uns centres especials d'educació per a fills d'immigrants acabats d'arribar o la manca de previsió a l’hora de poder dotar els centres d’aquells equipaments que els són tant necessaris.

 

La última aportació del Departament d’Educació és treure’s de la màniga les bases per una nova llei d’educació (LEC) que obra les portes a la privatització dels centres públics. Unes bases que han estat redactades a partir de criteris mercantils i productius i que, la seva aplicació, comportaria un augment de les diferències entre centres que portarien, de facto, a una dualitat entre centres elitistes i d’altres de segona categoria. Creant de manera inevitable “guetos”.
La sortida a la llum d’aquestes bases, sense prèviament haver negociat amb els sindicats ni haver demanat l’opinió a la comunitat educativa, va comportar que el dijous passat, 14 de febrer, tots els sindicats, estudiants i una gran majoria de docents s’acollissin a la vaga. Unes 55.000 persones es van manifestar pels carrers de Barcelona.

 

Contràriament al què diu el Departament d’Educació, aquestes xifres mostren un compromís de la comunitat educativa i són esperançadores per aquelles persones que creiem que cal acabar amb la política segregadora dels concerts i establir una única xarxa pública d’escolarització. Garantir un finançament del sistema educatiu equiparable al dels estats europeus. Assegurar el control públic de l’ensenyament i apostar perquè l’ensenyament públic tingui un model integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió social.

 

Article publicat a Llibertat.cat el 23 de febrer del 2008