Antoní Massaguer Mas va morir el 28 de novembre del 2000. Avui fa 10
anys de la mort d'un dels independentistes catalans que més van
treballar per la unitat d'acció i pels avenços del moviment
independentista als Països Catalans. Ferm, dialogant i incansable
lluitador va ser apreciat i respectat per tot el moviment
independentista. Militant compromès des de la clandestinitat del
franquisme va afavorir la confluència i els avenços del moviment
independentista. Seva era l'expressió de lluita "Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”
present als escrits de Terra Lliure i a l'agitació independentista.
L'Antoní, juntament amb altres represaliats, també va portar l'Estat
espanyol fins al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que va emetre la
primera sentència contra aquest estat per haver vulnerat els drets
elementals.

L'Antoní Massaguer provenia de la generació del Front Nacional de
Catalunya (FNC) i milità a la resistència clandestina durant les dècades
dels anys 70 i 80, que va confluir amb Terra Lliure i amb l'estratègia
conjunta amb els CSPC-MDT.

L'octubre de 1980 fou detingut per la policia espanyola juntament amb
Xavier Barberà, Joan Casas, Concepció Duran, Ferran Jabardo, Rosa Naval,
Abel Rebollo, Ramon Subirats, Dolors Tubau i Maria Tubau, acusat de
pertànyer a EPOCA (Exèrcit Popular Català,
nom aparegut a partir dels interrogatoris policials, que fou donat per
Jaume Martínez Vendrell per anomenar aquesta xarxa clandestina
independentista).

El 15 de gener de 1982 fou condemnat a 36 anys de presó acusat de
participar en un segrest per demanar l'impost revolucionari a Josep
Maria Bultó, un oligarca franquista president de la CROS, i de pertànyer
a EPOCA i emmagatzemar armament. Fou enviat a complir la sentència a la
presó de Lleida-2.

El
1983 els seus advocats i els de Xavier Barberà i Ferran Jabardo van
recórrer la sentència al Tribunal Constitucional d'Espanya. El 1984, la
Comissió dels Drets Humans a Estrasburg va admetre la demanda realitzada
al seu tribunal per Barberà, Massaguer i Jabardo. El 16 d'octubre de
1986, la Comissió Europea va advertir l'Estat espanyol per una possible
existència de la violació dels drets humans. Davant la negativa del
govern espanyol, la Comissió el 23 de setembre va dictar per unanimitat
que s'havia violat l'article 6.1 de la Convenció Europea, i convidava
Espanya a reparar la violació.

El 1988, la nova oposició del govern espanyol va obligar a presentar una
denúncia davant del Tribunal Europeu, sentenciant el 6 de desembre que
l'Estat havia violat l'article 6.1 en el judici i en els recursos.
Finalment el 29 de juny de 1989 l'Audiència Nacional dictava l'ordre de
llibertat d'aquests independentistes empresonats amb múltiples
irregularitats, i 15 dies després reduïa a llibertat provisional aquesta
resolució. Un cop en llibertat, Antoní Massaguer continuà la seva
militància independentista i el 1993 va ser un dels impulsor de
l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA, posteriorment AUP),
juntament amb Lluís Maria Xirinacs, el MDT i CSPC, membres de l'AMEI i
CUP, persones provinents de la Crida, antimilitaristes i altres membres
de sectorials populars.

El 1999 va participar com a número 13 a les llistes electorals d'ERC per Berga, a les eleccions municipals.

Antoní Massaguer, l’exemple a seguir

La matinada del passat 28 de novembre, moria Antoní Massaguer al seu poble nadiu, Berga.

L’Antoní Massaguer s’havia distingit per una militància constant de més
de trenta anys seguits. El seu compromís l’havia exposat al màxim risc
militant; detingut per la policia espanyola, l’octubre de 1980, acusat
de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català, havia patit nou llargs anys de
presó i després s’havia enfrontat judicialment a l’Estat espanyol, el
qual havia portat —juntament amb d’altres companys represaliats— davant
el Tribunal d’Estrasburg.

És més important a destacar de la militància de l’Antoní és el seu
caràcter exemplar. Exhibir un historial meritori simplement, tot i el
valor considerable que té la seva trajectòria, no faria justícia als
seus valors, uns valors que convé que siguin coneguts pel conjunt de
l’independentisme. I en el seu cas es fa imprescindible de fer un gran
esforç per a posar a la llum la seva eminent personalitat, perquè
l’elegant modèstia que sempre va mostrar no ajuda a prestar l’atenció
necessària a aquest aspecte especialment rellevant de la seva figura.

Volem
insistir en els aspectes exemplars del seu caràcter, perquè cal que tot
l’independentisme no ho oblidi mai; i des del primer a l’últim dels
militants, ens esforcem a seguir el seu exemple, perquè si totes les
persones que es reclamen de l’independentisme segueixen (o s’esforcen
per seguir) el seu estil de comportament, la victòria del nostre
moviment no pot trigar a arribar. Vet aquí el nostre homenatge, seguir
el seu exemple. I en molt diferents aspectes, dels quals en voldria
destacar els més significatius.

Un primer motiu d’exemple és la tenacitat. És la virtut més important
del militant i la posseïa l’Antoní en un alt grau. Sempre ha estat
l’exemple del treball constant, sense estridències i sense defallir, amb
aquella actuació que es desprèn de manera natural dels convenciments
profunds, amb una activitat no motivada per modes volàtils ni exposada a
les variacions irregulars i superficials de l’ànim.

Un segon aspecte és la valentia. Una gosadia exempta de temeritat. I
sempre corrent el risc en funció d’allò que es creu necessari en cada
moment. Quan va ésser l’hora de fer un pas endavant, l’Antoní el va fer
de manera decidida. La valentia sense temeritat, sense fatxenderia...
Quants errors no hauria pogut evitar l’independentisme si hagués
respectat aquesta norma de comportament?!

Un
tercer aspecte de l’actuació de l’Antoní ha estat també la companyonia i
la solidaritat. En les llargues èpoques en què va rebre tot el pes de
la repressió, sense fer-ne exhibició, va resistir amb la màxima dignitat
cruels interrogatoris i durant llargs anys de presó va mantenir sempre
un esperit d’ajut fraternal i de solidaritat envers els companys. Un
home entre el seu poble, al servei del qual havia posat la seva
militància; per això era i és estimat; per això el poble el recorda i el
té present.

L’Antoní se n’ha anat però el seu exemple restarà en nosaltres. Que els
joves ho assumeixin amb tota consciència. Que tota la militància li
tingui el respecte que es mereix, que no oblidi mai la seva trajectòria
exemplar i en promogui l’estil de comportament com a pauta a seguir.

En uns moments com els actuals en què tornem a construir els elements
per al rellançament de l’independentisme, la personalitat ferma i
exemplar de l’Antoní Massaguer ens ha de servir de guia permanent. El
millor homenatge a l’Antoní Massaguer serà, doncs, continuar l’activitat
sense defallir, construir amb perseverança els instruments necessaris
per al nostre moviment i seguir drets el camí que ens haurem traçat,
fins a la victòria.

 FONT:  http://www.defensadelaterra.org/LaVeu/veu45.htm#mass

Per saber-ne més:

La memòria independentista: Ramon Subirats i Coral

Manuel Viusà i Gertrudis Galí

Homenatge a Manuel Viusà a Prada

Un acte recordarà el 70 anys de resistència del FNC

Inauguració d'una placa dedicada a Jaume Martínez Vendrell

Emotiu i sincer homenatge als lluitadors del FNC a Lleida