La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) no es presentarà a les eleccions espanyoles del 20 de novembre i farà campanya per demanar l'abstenció. Els motius pels quals hem pres aquesta decisió són els següents:

Conjuntura

a.  Política

Espanya no és una democràcia de debò. L’oligarquia financera, econòmica i mediàtica fa i desfà l’agenda política estatal, més enllà de la representació dels partits al Congrés espanyol dels diputats.  Els “poders fàctics” de sempre vertebren i ordenen tots els debats estratègics. No hi ha marge per a la diferència o discrepància real més enllà de l’anècdota folklòrica. I ja no som un reducte marginal de persones els que ens hem adonat clarament d’això. Cada vegada més ciutadans comparteixen aquesta anàlisi.

Així doncs, en cal ser capaços de mostrar al conjunt de classes populars catalanes aquesta realitat i ens cal aconseguir que aquesta anàlisi sigui compartida per la majoria de la societat catalana. Una eina per socialitzar el nostre discurs són les presents eleccions espanyoles, a les quals no concorrem amb llista electoral. No hi concorrem electoralment parlant però en el context adjacent a aquestes eleccions, hi tenim molt a dir.

b.  Socio-econòmica

Les diferències entre rics i pobres cada dia s’accentuen més. El desmantellament de l’estat del benestar, que al Regne d’Espanya mai havia aconseguit desplegar-se completament, està fent encara més dures les conseqüències de la crisi. Al Principat de Catalunya, 1 de cada 5 persones viu al llindar de la pobresa, els desnonaments de famílies senceres són a l’ordre del dia, més d’un 40% de joves catalans són a l’atur, ...

La conjuntura socio-econòmica està al darrera de les massives mobilitzacions que estan vivint els Països Catalans del sud. El discurs anticapitalista s’ha anat estenent aquests darrers temps a causa de la profunda crisi econòmica.

c.  Nacional

En aquest sentit, convé fer un atac sense pal·liatius al projecte sorgit a la transició i compartit per tots els colors dels arcs parlamentaris que ens governen: l’Espanya de les autonomies. És de preveure que un dels grans debats que es produirà a l’estat serà el de la recentralització i, davant d’això, cal enfortir la veu de l’independentisme rupturista, que de des dels inicis s’ha oposat a la construcció d’aquest Estat postfranquista. Ni la dreta catalana ni l’esquerra espanyola estan preparats per fer un discurs superador d’aquest model esgotat. L’independentisme d’ERC tampoc pot trencar amb el seu passat immediat. La història ens està donant la raó i cal que ho expliquem al nostre entorn. Espanya és irreformable.

La Unitat Popular com a alternativa general

La Unitat Popular és la única alternativa política capaç de presentar una alternativa global a l’actual situació de múltiples crisis, apartant el pactisme i el reformisme que les classes populars catalanes han patit d’ençà de la transició de la mà de les opcions polítiques hegemòniques.

D’una banda, el que hom anomena catalanisme ha practicat una forma de fer política que només ha fet que posar pedaços en els desajustos que hem anat patint d’ençà de la transició, quan comença a ser operatiu el nou model pactat entre la majoria de l’oposició antifranquista i el règim. D’altra banda, les posicions d’esquerres han anat patint una deriva dretanitzadora molt preocupant. Actualment, trobem una esquerra que defensa una reforma laboral antiobrera, una esquerra que beneeix els EUA i la OTAN en el seu atac imperialista contra Líbia. 

En aquestes eleccions la CUP es marca com a objectiu el reforçament del projecte d’Unitat Popular, fent agitació per l’abstenció i no demanant el vot per cap opció política concreta. La CUP prefereix denunciar l’actual situació política, d’opressió nacional, crisi socioeconòmica i crisi del mateix sistema de representació abans que participar en unes eleccions de dubtosa utilitat en el moment actual.

Si entenem les eleccions com una eina, aquestes no serveixen per transformar la realitat en clau independentista i d'esquerres

El marc jurídic i polític blinda qualsevol perspectiva de canvi en el terreny exclusivament parlamentari, deixant qualsevol iniciativa de canvi profund completament a mans de l’oligarquia financera i política de l’estat. Amb aquestes normes, Espanya no pot ser un marc útil de lluita per a l’independentisme d’esquerres. Aquesta realitat de facto és garantida també mitjançant el blindatge, per exemple, de la reforma constitucional. A més, des de sempre però d’uns anys cap aquí especialment, la suposada esquerra  espanyola ha virat cap a posicions radicalment espanyolistes i anti-populars, liderant fins i tot reformes laborals i retallades profundament antisocials. Hi ha hagut un independentisme pactista que en el seu moment va tornar a pensar (repetint l’error històric del catalanisme) que Espanya era reformable, donada la conjuntura política. El temps ha demostrat que aquell enèsim intent va tornar a ser fallit i que va xocar contra els murs de contenció d’aquest sistema tancat.

El fort bipartidisme que impera al Regne d’Espanya i el control de la política per part dels poders fàctics, fa que el marge de maniobra de les institucions estatals sigui molt petit, per no dir nul. Aquest bipartidisme, unit amb desorientació de bona part de l’esquerra espanyola, fa que les Corts espanyoles puguin ser molt poc útils ara mateix pel nostre procés d’alliberament.