12 d'octubre a Lleida





Per Natxo Romero


 




Després de molts anys “celebrant” el 12 d’octubre a Berga a base de
botifarrades, concerts de solidaritat i denúncia, i, algun cop,
concentracions davant l’esglèsia on les forces d’ocupació forànies i
autòctones celebren la injuriosa diada, aquest any vam anar a Lleida.
El motiu d’aquest peregrinatge va ser que a la capital de les terres de
ponent l'Esquerra Independentista havia convocat una manifestació
nacional emmarcada dins la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de
resistència”
, commemorant precisament els 300 anys de l’entrada de les
forces borbòniques a la ciutat.






 


Es va organitzar un bus que sortia de Berga i recollia els companys del Bages per Sallent i Manresa. La presència de gent de les nostres comarques era bastant nodrida, ja que a part dels 50 que érem al bus, ens vam trobar força companys que o bé hi havien anat amb cotxes particulars o bé, com que estudien a Lleida, van optar per quedar-se el cap de setmana.






 


La convocatòria va ser un èxit. Unes 3000 persones provinents d’arreu dels Països Catalans ens vam aplegar a la Seu Vella i vam començar a desfilar pel casc antic fins arribar a la plaça de Sant Joan. Un dels moments més emotius va ser una acció que es va dur a terme davant de l’edifici del Roser, un antic convent que ha esdevingut símbol de la resistència lleidatana en la Guerra de Successió. Aquest espai està destinat a convertir-se en un Parador Nacional de Turismo, un projecte que evidencia com el PSOE entén la memòria històrica, intentant convertir un espai de record col·lectiu en un de vergonya i humiliació.






 


Un cop la manifestació va arribar a la plaça de Sant Joan, i després de gaudir d’una magnífica actuació de bastoners, va arribar l’hora dels discursos. Vull destacar el del Ramon Usall que, amb un rigorosíssim discurs historiogràfic, ens va il·lustrar sobre els vessants nacional i social de la mal anomenada Guerra de Successió; Una guerra d’ocupació en tota regla que encara estem patint 300 anys després, en forma d’una constitució espanyola que proclama el descendent directe de Felip V com a cap de l’estat i consagra la indisoluble unidad de la patria.






 


Tenint en compte el balanç positiu de tota la jornada, voldria finalment reflexionar sobre la necessitat de convocar de manera més regular mobilitzacions nacionals arreu del territori.Penso que és imprescindible intentar descentralitzar aquest tipus d’actes reivindicatius per tal que la gent de comarques comenci a visualitzar el poder real de convocatòria de l’Esquerra Independentista, i així es pugui superar la tendència (guanyada a pols després de molts anys fent les coses malament) de relacionar el nostre moviment polític amb la marginalitat més absoluta.