Per Natxo Romero

 

Tinc 31 anys i sóc fill de Berga, però he d’admetre que la meva primera relació amb el moviment independentista català no es va produir fins que en tenia 14, moment en el que vaig deixar l’escola primària i vaig passar a l’institut.

 

El fet d’anar a una escola amb un, aleshores, elevadíssim nombre d’alumnes castellanoparlants com Santa Eulàlia, i d’haver crescut en un entorn familiar també castellà van provocar durant els anys de la meva infància un profund desconeixement del fet nacional català i una gran desconfiança cap a les posicions catalanistes identitàries i rupturistes. Des de la nostra simplista òptica infantil interpretàvem erròniament que el dia que Catalunya aconseguís la independència, de manera automàtica, nosaltres i els nostres pares i avis hauríem de marxar pel mateix camí que anys enrere ells havien agafat, fugint de la misèria dels anys 40 i 50. Aquesta demagògia barata i inconsistent que havíem escoltat en els nostres entorns familiars i escolars, però també des d’un cert catalanisme fortament conservador i reaccionari i, també sigui dit, gens alliberador ni social, ni nacionalment, havia provocat que el nostre posicionament respecte la qüestió nacional fos reaccionari i espanyolista.

 

L’institut de Berga va ser per a mi, i crec que per a molta gent que provenien d’un context semblant al meu, el veritable punt d’inflexió d’aquesta història. El fet de conèixer nous alumnes que provenien d’àmbits totalment oposats als meus, el fet de començar a manifestar-se en mi les primeres inquietuds socials i polítiques pròpies de l’adolescència i, sobretot, la cada vegada major autonomia racional, van comportar un progressiu allunyament de les posicions que fins llavors havia defensat.

 

De cop i volta, en un context de greu situació econòmica a la comarca degut a la crisi tèxtil i al tancament de les mines, vaig adonar-me que molts dels meus nous companys d’institut patien a casa els mateixos problemes que jo i que els meus antics companys d’escola. Aquest fet em va portar a la conclusió que hi havia un sector de la població que, independentment del seu origen, contínuament es trobava en total indefensió davant de les constants sotragades del sistema econòmic. Per altra banda, també observava com l’opció independentista era l’expressió d’uns sectors populars, amb consciència nacional, que a nivell local eren cada dia més extensos.

 

Des de la perspectiva temporal que hem permeten tots aquests anys, crec que és en aquest moment quan començo un dificultós procés de formació política personal que s’ha desenvolupat ininterrompudament fins a l’actualitat. Una evolució que, en primer lloc, va passar per la conscienciació d’estar immers en un escenari de precarietat democràtica que afecta socialment a l’individu i nacionalment al col·lectiu, i posteriorment per la militància en un seguit de col·lectius que em van aportar, i m’aporten, els coneixements i els instruments teòrics d’anàlisi i interpretació d’aquesta complexa realitat.

 

La primera organització on vaig militar va ser Alternativa Estel, a l’època d’estudis universitaris a Lleida. Aquesta militància en aquest sindicat estudiantil, l’àmbit organitzatiu dels qual eren els Països Catalans, caracteritzat pel seu fort compromís social i nacional, la compatibilitzava amb un col.lectiu juvenil que forma part del teixit associatiu local i que en l’actualitat ja té més de 10 anys de vida com és l’Ateneu Llibertari del Berguedà.

 

Des de fa un parell d’anys a la nostra vila s’ha posat en marxa un projecte municipalista, del qual participo de forma activa, amb l’objectiu d’aportar el meu granet de sorra, després de tot aquest temps d’acumulació d’experiències i coneixements.

 

Com tots sabeu, la CUP és una candidatura formada, bàsicament, per gent jove. Sóc conscient que ens enfrontem a un escenari, fins ara, bastant desconegut per a nosaltres, com és l’institucional, i aquest fet evidentment imposa un cert respecte, però també crec que tenim un plus d’il·lusió i una absoluta autoconfiança en les nostres possibilitats que les altres opcions polítiques, segurament, no tenen. Considero que si els berguedans i berguedanes ens atorguessin responsabilitats governamentals no els decebríem, ja que tinc la convicció que en cap cas ens tremolaria el pols a l’hora de defensar amb treball, lluita i constància els interessos de les classes populars del poble, com tampoc ens arronsaríem si ens pertoqués a nosaltres situar l’ajuntament de Berga a l’alçada que li correspon pel que fa a la defensa dels drets nacionals que, indubtablement, tenim com a poble.