L'etern camí de les seleccions nacionals


Per Eloi Carol


 


L’Icestock, el Corfbol, les Curses de Muntanya, l’Escalada Esportiva, l’Esquí de Muntanya, el Fisioculturisme, el Futbol Australià, el Futbol Sala, el Karate, el Kickboxing, el Pitch & Putt, el Taekwondo, el Twirling i, per últim, el Raquetbol. Catorze són els esports nacionals reconeguts a nivell oficial per a poder competir internacionalment en nom de Catalunya. No obstant això, hem de recordar que encara no existeix cap selecció que pugui acollir en el seu si jugadors d’arreu dels Països Catalans.


 


L’inici del camí es remunta al 6 d’abril de 1904, quan es va jugar el primer partit d’una selecció catalana. L’honor va ser per la selecció nacional de futbol, la qual es va enfrontar amb el Cleopatra d’Anglaterra. La nostra selecció va guanyar per un contundent 3-0. Pocs dies més tard, el tretze d’abril de 1904, la mateixa selecció de futbol es va enfrontar amb l’Sportsmen’s Club, partit en què novament guanyà amb un resultat de 3-2.



Molt lluny queden ja aquells partits. Les esperances i les il·lusions dels inicis, han quedat troncats per  la intolerància, l’enveja i l’afany de protagonisme de l’estat espanyol, el qual, amb el beneplàcit dels màxims dirigents esportius mundials, ha assolit el seu objectiu de reprimir tota expressió esportiva i social diferent de la seva. Ben plasmada queda aquesta repressió quan el 1996 el COI (Comitè Olímpic Internacional), dirigit per Joan Antoni Samaranch, sospitosament modifica l’article de la Carta Olímpica que permetia el reconeixement de comitès olímpics de països que eren nacions sense estat propi, com podria ser el cas de Catalunya o el País Basc. Aquest fet ha originat que fins al moment no es pugui fer justícia en casos tan escandalosos com el de la Federació Catalana de Rugbi, que el 1934 va ser una de les fundadores de la Federació Internacional de Rugbi Amateur juntament amb França, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia i Romania, i després d’intervenir a favor de la incorporació en aquest òrgan de la Federació Espanyola, al cap d’un temps en va ser expulsada a instància d’aquesta mateixa.



Vista la situació actual i els antecedents recents de les seleccions nacionals catalanes -no oblidem el cas Fresno- el futur és complicat, però no impossible. Podríem pensar que la lluita actual passaria per fer molta pedagogia a la resta de l’estat espanyol, però és gairebé impossible canviar la visió que tenen de la nostra realitat nacional a causa de la inamovibilitat del pensament dels dirigents espanyols i de l’actitud tova de les mateixes institucions catalanes. Per tant, l’objectiu a curt termini ha de ser el de treballar conjuntament i directa amb les diferents Federacions Internacionals que, com ha passat fins ara, siguin les quines ens admetin com a membres amb tots els drets que això comporta. A tall d’exemple, comentaré els casos del Corfbol, esport reconegut pel COI, la Federació Internacional del qual va admetre la selecció catalana l’any 2005, i del Futbol Sala, esport en què el control mundial se’l disputen la FIFA (Federació Internacional de Futbol) i l’AMF (Associació Mundial de Futbol Sala) i en què Catalunya no és admesa per jugar competicions internacionals organitzades per la FIFA, però si les organitzades per l’AMF. En tots dos casos s’observa que tenim seleccions internacionals no gràcies a les institucions esportives polititzades sinó als organismes esportius autònoms, els quals encara premien l’aportació esportiva per damunt d’interessos polítics.



Per tot això, no queda res més que demanar un canvi en l’actitud del dirigents polítics catalans actuals (nacionals i locals). Hem de denunciar la passivitat amb què aquests es mostren envers les seleccions nacionals. El tant se me’n refot general va fer-se palès amb el poc entusiasme que van demostrar les autoritats municipals i autonòmiques amb el partit disputat a Berga el passat dia disset de gener entre les seleccions nacionals d’Handbol de Catalunya i de Brasil.



Crec que entre tots hem de despertar l’interès col·lectiu per les nostres seleccions, ja que és un una expressió més de la nostra identitat nacional i un mitjà més per assolir la llibertat, i això passa per potenciar-lo des de l’arrel; a les escoles, als clubs esportius, i també conscienciant els grans. Només així serem prou forts per aconseguir el nostre objectiu.