Què s'amaga darrera la tercera hora de castellà?





Per Sílvia Armengou



 


El Govern espanyol liderat per Rodríguez Zapatero i el seu seguici del PSOE van aprovar el desembre passat un decret d’ensenyaments mínims a primària que obligava a les escoles de primària catalanes a impartir una hora més de classes en castellà. Al principi, vaig pensar que es tractava d’una “tocada de pebrots” més per part del govern espanyol, però que, en definitiva, aquesta mesura no s’arribaria a aplicar, ja que ja l’article 15 de l’Estatut d’Autonomia del 1979 conferia al govern català plena autonomia en la regulació i administració de l’ensenyament en tota la seva extensió, nivells, graus, modalitats i especialitats. I les lleis, ens agradi o no s’han de complir, oi? Aleshores com pot ser que l’incompliment de segons quina llei pugui tenir conseqüències irreversibles mentre que n’hi hagi d’altres que siguin els mateixos governs qui no les compleixin? En un país normal, el govern català hauria reaccionat de seguida en veure les seves competències envaïdes, unes competències avalades i contemplades per una llei orgànica aprovada a les Corts Generals de Madrid.


 


Però el que ens hem trobat en realitat, ha estat un govern que en comptes de reaccionar defensant el que és seu, interposa un recurs d’inconstitucionalitat, no perquè l’estan obligant a ensenyar en un determinat idioma quan no hi tenen cap dret, sinó perquè no estan d’acord amb les formes. És increïble fins a quins graus d’hipocresia i cinisme s’ha arribat. Vivim en una democràcia virtual, on la gent creu que si vota un partit i aquest partit governa, complirà amb les seves promeses o, com a mínim, actuarà segons els valors de què fan bandera i pels quals la gent els vota. La crua realitat és que a Catalunya tenim un vicepresident d’un partit independentista i que quan des d’Espanya es vol trencar amb el model d'immersió que ha servit per a forjar un únic poble, l’única reacció del nostre govern és la d’amagar el cap sota l’ala. Ha arribat un punt en què sembla que és més important conservar la cadira que no pas ser coherent amb els propis ideals i, mentrestant el nostre poble sembla que no tingui altre remei que asseure’s a contemplar aquest trist espectacle mentre una sensació d’incredulitat i d’indignació creix cada cop més.


 


Estem tips d’aguantar humiliacions, boicots i complots. Necessitem uns polítics que donin la cara per nosaltres i que, ells que estan en situació de fer-ho, facin valdre els pocs drets que tenim.


 



Si sabem llegir entre línies, darrere de l’aprovació d’aquest Decret s’hi amaguen unes intencions que van molt més enllà de perfeccionar el coneixement de la llengua castellana per part dels nostres infants. Quina explicació té que en un territori on el 50%* de la població ha manifestat que no sap escriure el català i en el qual un 25%* ni tan sols l’entén, s’hi imposi una hora més de castellà, idioma que, per altra banda, no s’ha d’afrontar a aquest índex tan alt de desconeixement per part de la població? L’idioma català ha estat durant segles l’únic punt d’unió entre la gent d’arreu dels Països Catalans que, després de tant de temps continua reivindicant el restabliment dels seus drets com a poble lliure i sobirà. I l'idioma català ha de ser l'idioma comú en una societat cada vegada més diversa. No és gaire difícil adonar-se del veritable afany del govern espanyol i què s’amaga darrere la tercera hora de castellà.


 


(*Dades extretes de l’IDESCAT)